dilluns, 10 de juny de 2013

GRÀCIES!!!

Només volia agrair-vos el temps que heu dedicat a entrar en aquest blog, amb a les vostres visites he aconseguit l'objectiu....treure un EXCEL·LENT!! :) 

diumenge, 2 de juny de 2013

Per anar concluint: Les principals tesis i autors sobre els estudis en recerca comunicativa

Jameson i el postmodernisme

Frederic Jameson és un crític cultural marxista nord-americà qui ha escrit un bon nombre d’assajos i llibres sobre la postmodernitat. Per l’autor, la postmodernitat és més que un estil cultural, és un concepte de periodització on una de les seves característiques més definitives és que la cultura de masses s’ha convertit en la “dominant cultural” i ha substituït l’alta cultura dels burgesos de l’època moderna.

En les societats capitalistes occidentals, diu l’autor, la cultura postmoderna és una cultura de pastiche, és a dir, que pren elements d’altres cultures i moments històrics per incorporar-los al propi. Aquest fet però, tot i que recurrent en altres períodes i moments culturals, en el sistema actual, es especialment perillós perquè pot fer que desaparegui, amb aquesta adopció, el criteri crític i es consideri vàlida qualsevol forma i expressió cultural. També relaciona aquest fet amb la «mort del subjete» i el fi de l’individualisme, on es dona una pèrdua dels estils personals que generen la cultura pastiche.

L’exemple més definitiu que posa Jameson de la pràctica del pastiche en la cultura moderna és el que anomena el “cinema de nostàlgia”, un bon nombre de pel·lícules dels anys 80 i 90 que intenten recuperar i retornar l’atmosfera de la creació cinematogràfica dels anys 50. Films com En busca del arca perdida, Robin Hood, Regreso al Futuro I i II, i fins i tot La guerra de les galàxies, que evidentment no evoca un temps passat de conflictes interestel·lars, recorren als aires i a les formes dels llargmetratges del període anterior, als mites i els estereotips culturals. Ofereixen doncs, un fals realisme, pel·lícules sobre altres pel·lícules, cosa que, alhora, ens porta a recordar la teoria de les simulacions i la Societat Simulacre de Baudrillard.

Per altra banda, i davant aquesta situació cultural present, Jameson sosté la possibilitat d’enfrontar-se o acceptar la postmodernitat des de quatre punts de vista diferents, tot tenint en compte un acostament també amb regust polític i moralitzant més revolucionari o bé un de més conservador. Les posicions que sosté Jameson les anomena l’antimodern, el propostmodern, el promodern i l’antipostmodern. En aquest sentit, aquestes postures que es poden adoptar, procuren elaborar judicis on “se estigmatice lo corrupto o bien se lo salude como una forma nueva de innovación cultural y estéticamente saludable y positiva” (JAMESON. El giro cultural. Teorías de los posmoderno, pág. 49)



Per acabar, direm també que l’autor, seguint la línia de l’Escola de Frankfurt , considera que la cultura de masses és una cultura comercial sense esperances enfocada absolutament a l’activitat econòmica i que ha deixat enrere la representació ideològica. 

Bibliografia complementària
Storey, John. Teoría cultural y cultura popular. Ed. Octaedro-EUB. 2001

Una de fakes; la guerra dels mons

La nit del 30 d’octubre de 1938, que coincidia amb la nit de Halloween als Estats Units, es va produir un fet sense precedents que marcaria un abans i un després en la concepció i els estudis sobre l’impacte que els mitjans de comunicació poden arribar a tenir sobre les persones, els quals configuren la societat massa. 

Orson Welles, conegut actor de l’època, col·laborant amb la CBS i el Teatre Mercuri, farien l’adaptació radiofònica de La Guerra dels mons, la novel·la de H. G. Wells sobre la invasió marciana a la terra. 

Aquella nit, com a programa especial de la nit de Halloween, es narraria una adaptació de la novel·la, fent creure la ciutadania que els marcians havien arribat a conquistar el món.  Perquè el relat dels esdeveniments resultes creïble, Welles es ficaria en diferents papers de persones que estaven vivint el moment en directe, com especialistes en la temàtica, suposats enviats especials... tot això narrat amb un elevat to de dramatisme,  li conferiria un to molt realista al missatge.



La rebuda d’aquesta narració via ràdio fou clamorosa. La noticia s’escamparia com la pólvora i de punta a punta de la costa d’Estats Units, la gent sortiria al carrer, s’amagaria en refugis i es viurien episodis molt intensos creient que, realment, els marcians estaven envaint la terra després que hores abans s’haguessin vist explosions al planeta Mart. L’efecte d’aquest episodi fou tant important, tot i que Welles havia avisat al principi de la locució que tot era fals, que dies després es va haver de retractar i demanar disculpes públiques pel rebombori que s’havia creat. 


 Tal i com es classifiquen les diferents etapes o models de recerca comunicativa, el període en el que situem aquest moment tant important de la ràdio és el que es coneix com model d’agulla hipodèrmica o the bullet theory del qual vam parlar fa uns post. 
Aquest model, que situava com a eix principal la persuasió, tenia com a objectiu fer creure alguna cosa al receptors del missatge per tal que aquests actuïn d'acord a la voluntat del emissor. 

La situació que s’esdevingué del fake de Welles ha estat un dels exemples més clars del poder que els mitjans tenen sobre la societat.


dissabte, 1 de juny de 2013

El model propaganda

Noam Chomsky escriuria l’any 1990 Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas, un llibre de reflexions i critiques als mitjans de comunicació de masses, especialment enfocat al paper d’aquests als EUA, tot afirmant que actuen dins un model propaganda. El model propaganda és aquell en el qual les grans corporacions mediàtiques generadores d’informació es mouen dins un marc d’interessos particulars en el qual els beneficis econòmics i polítics són el que regeixen la seva manera d’actuar.

“En los países donde los resortes del poder están en manos de la burocracia estatal -mediante el 'control monopolístico sobre los medios de comunicación, a menudo complementado por la censura oficial- resulta obvio que dichos medios, están al servicio de los fines de una determinada elite.” (1)

En aquesta construcció d’informacions, els mitjans de comunicació de massa responen a una economia política capaç d’arribar a una audiència substancial (mainstream media) susceptible a ser convençuda i “comprada”. L’estructura dels mitjans està estudiada i dissenyada per induir allò que volen i necessiten fer creure als espectadors, tot seguint la idea que l’autor bateja amb l’expressió fabricació de consentiment (2) per definir el paper dels intel·lectuals com a fabricants d’opinions i ideologies a Occident.

Chomsky cita també cinc elements o filtres que les empreses de comunicació fan servir en la construcció de notícies i que forma part d’aquesta macroestructura dels mitjans:

1)  Les grans empreses de comunicació, sovint, formen part d’altres grups empresarials més potents (i que busquen resultats econòmics importants) que situa als “generadors d’informació” al mateix pla que qualsevol empresa privada sense ressò mediàtic ni, per suposat, generador d’opinions. Algunes també, són controlades per grans famílies o estan estretament unides a bancs o simpaties polítiques.
2)  La publicitat com a font primària d’ingressos.
3)  La submissió al subministrament de noticies als mitjans de comunicació per part de grans grups empresarials, agències de notícies o informadors.
4)  El càstig o “con la maza dando” com a recurs disciplinar als mitjans de comunicació.
5)  L’anticomunisme, com a religió nacional i com a mecanisme de control de l’opinió pública.

Chomsky, però, ha rebut diferents crítiques a la seva visió sobre el tema com, per exemple, que sempre tendeix a criticar els mateixos mitjans “o la mateixa marca informativa” de certa tendència i de certa ideologia. Critiquen, doncs, una falta de mostreig en la seva crítica que després fa extensible a tot el sector. Per altra banda, també el fet que hi ha un sector de públic que reclama un tipus d’informació i entreteniment “una part de la societat que no vol saber, sinó que, per contra, vol ser distreta i divertir-se fins a morir” (POSTMAN, 1985).






(1)Chomsky, N. Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas. (1990). Pág. 21.

(2)Terme utilitzat per primer cop pel periodista W. Lippmann l’any 1921 al finalitzar la I G.M. tot referint-se a la manipulació i control de la consciència pública sense mecanismes violents

La Societat Simulacre

El pensament de Jean Baudrillard s'emmarca en la visió nihilista encetada per Nitsche, el qual considerava que la societat moderna havia perdut pel camí del progrés tots els valors "suprems". En el llibre Cultura y Simulacro Baudrillard,  considerat per molts el "crític dels crítics", ens introdueix la idea de la "societat simulacre", una crítica aferrissada a la pèrdua de valors i realitats que la societat del segle XX es veu abocada. 

En el context de la societat de la comunicació i la informació actuals, amb l'existència de grans xarxes de comunicacions a escala global, els individus semblen allunyar-se dels fets humans, de les realitats i veritats pròpies de la interacció personal i del món "real", una paradoxa que neix i es nodreix en les societats avançades. 

Segons Baudrillard, la extensa circulació d'informació, el xoc entre opinions i tipologies informatives, provoca un "xoc constant d'interpretacions les quals, formen constantment "simulacres" que substitueixen la realitat i la veritat i que aconsegueixen que, finalment, s'esvaeixi la línia entre lo verídic i lo fals. 

"No se trata ya de imitación ni de reiteración, incluso ni de parodia, sino de una suplantación de lo real por los signos de lo real, es decir, de una operación de disuasión de todo proceso real por su doble operativo (...)" (BAUDRILLARD, Cultura y Simulacro. pág. 7) 


A banda, Baudrillard també sosté que aquestes "realitats i veritats" tendeixen a degradar-se a espectacle i són preparades i enfocades cap al consum. La cultura, per exemple, és l'exemple més clar d'aquesta degradació on la producció cultural s'enfoca cap al consumisme massiu, on les modes imperen i on el que un dia és vital, al dia següent ja és obsolet i desfasat. 









Bibliografia complementària
Mayos, Gonçal. Baudrillard i la Societat Simulacre. Barcelona Metropolis. Revista de información y pensamientos urbanos. (2010)


Teoria Culturològica

La teoria culturològica dels mitjans de comunicació sorgiria als anys seixanta de la mà de Edgar Morin i el seu llibre L'Esperit du Temps (1962). L'irrupció d'aquesta teoria marcaria un punt d'inflexió en els estudis sobre mass communicaton research duts a termes fins llavors, trencant amb els esquemes de la teoria funcionalista o models com el de l'agulla hipodèrmica i les concepcions d'estímul-resposta del conductisme. 

La teoria culturològica centra la seva mirada en el TOT, és a dir, no es limita a centrar-se en aspectes limitats o molt concrets de la investigació comunicativa. De fet, com puntualitza Wolf; "la investigación comunicativa que se concentra en factores limitados es aberrante". (WOLF, Contextos y Paradigmas. La Teoría Culturológica. Pág. 112-113) 

De fet, però, l'objecte de l'estudi culturològic no és tampoc un estudi directe dels mass media ni dels efectes que aquests provoquen en els destinataris, sinó un estudi sociològic de les noves formes de cultura de la societat elaborant "una fenomenología sistemática apoyada por una investigación empírica."(WOLF, Contextos y Paradigmas. La Teoría Culturológica. Pág. 113) 

En aquest sentit, la proposta de Morin és donar una visió antropológica als estudis culturals, tot tenint en compte que els individus i consumidors s'inscriuen dins un marc cultural contemporani del qual no es poden deslligar i els condiciona. La cultura de masses forma un univers simbòlic de valors, mites, imatges en els imaginaris col·lectius que, alhora, també s'extrapolen en la vida quotidiana. La cultura de masses,però, no és la única formadora d'aquests univers en les societats contemporànies ja que aquestes són policulturals i es regeixen també per la cultura tradicional i popular, la religiosa...

El que l'autor remarca és que la gran incidència de la cultura massiva es deu a les pròpies necessitats que es generen en les societats contemporànies (degut a les pèrdues de valors sistemàtiques que la industrialització i el món modern ha dut amb el progrés) en els individus, trobant el seu lloc ideal d'expansió allà on s'han creat. 

"Los contenidos esenciales (de la cultura de masas) son los de las necesidades privadas, afectivas (felicidad, amor), imaginarias (aventuras, libertad) o materiales (bienestar)" (MORIN, 1962, 161) 

És a dir, que la cultura de masses afebleix les estructures més primàries dels individus per formar una "agregació d'individus o massa" la qual està al servei de la gran maquinària social generada en les societats contemporànies. 

divendres, 31 de maig de 2013

La codificació i la decodificació per Stuart Hall

Stuart Hall és un dels autors més importants i cèlebres del Centre d’Estudis Culturals Contemporanis de la Universitat de Birmingham, constituït l’any 1963. Aquest centre es caracteritza per ser una institució que els seus autors, des d’una perspectiva més o menys crítica i radical d’origen marxista o neomarxista, portarien a terme una recerca sobre el control ideològic dels mitjans de comunicació de masses i sobre la internalització inconscient dels valors de la cultura dominant per part dels consumidors[1].

En el discurs de Hall Codificación y decodificación en el discurso televisivo de l’any 1973, centra la idea que en les societats actuals, la comunicació entre els productors de continguts i la audiència es distorsiona per un error entre la codificació que utilitzen els qui produeixen els missatges i la descodificació que fa l’audiència del missatge enviat.


En la formació del procés comunicatiu entre emissor i receptor, el primer pas el dona el productor el qual no es deslliga dels seus ideals, valors, ideologies o context social global al qual pertany estructurant així, el seu discurs basant-se en allò que coneix. La codificació del missatge que vol transmetre es fa mitjançant les regles del llenguatge, cosa que per Hall és un fet cabdal per una correcta comunicació. El missatge, un cop enviat, es rebut pels receptors qui, per altra banda, també tenen el seu propi univers simbòlic i basant-se en aquest, el descodifiquen. És evident, però, que pot donar-se que hi hagi una diferència important entre codis, cosa que fa, com sosté Hall, que el procés comunicatiu es vegi trencat perquè l’audiència no rep allò que es pretenia per part de l’emissor. És en aquest punt on sorgeix la distorsió comunicativa. Per altra banda, però, també és possible que emissor i receptor comparteixin el mateix codi cosa que fa que la comunicació entre ambdós sigui plena; “que estas “reglas de codificación” están tan difundidas, son tan simétricas entre productor y audiencia, que el “mensaje” probablemente será decodificado de una manera muy simétrica a como fue codificado” (HALL. Codificación y descodifiicación en el discurso televisivo. pág. 222)

Hall posa l’exemple del cinema de gènere Western, on les “regles” que fan reconèixer aquest gènere (i que fan possible la seva existència com a tal) són tant clares que no hi pot haver distorsió entre el missatge enviat i el que rep l’audiència.

Segons l’autor, hi ha quatre maneres en que l’espectador rep el missatge i el descodifica:
-Codi dominant o hegemònic que es dona quan l’espectador descodifica i rep el missatge de manera literal i directe. Per exemple, en el cas dels informatius.
-Codi professional, amb una estructura i significat passat pel “codi hegemònic”, són missatges tractats amb els coneixements i tècniques pròpies dels professionals de la comunicació.
- La descodificació negociada, conté una mescla d’elements del codi hegemònic per donar forma a les significacions alhora que treballa amb les excepcions de la regla.
-El codi oposicional es dona generalment en moments de crisi institucional dins el sector de la radiodifusió, on l’espectador que generalment descodifica el missatge de manera negociada s’interpreten de manera oposada.




[1] La història de la recerca en comunicació. Els estudis culturals i la cultura mediàtica. Pàg. 34. Mòdul UOC. 

dimecres, 29 de maig de 2013

La Teoria Crítica

L’escola de Frankfurt sorgiria l’any 1923 arran de la fundació de l’Institut de Recerca Social, un centre format per una gran majoria d’autors d’origen jueu i que comptaria amb membres com Max Horkheimer, Theodor Adorno, Herbert Marcuse o Jürgen Habermas. En una època convulsa com seria l’adveniment del nazisme i de la II Guerra Mundial, l’escola aturaria la seva activitat fins l’any 1949 i es dissoldria, definitivament, l’any 1969. Donada la quantitat de membres il·lustres amb els que va comptar, es pot dir que va ser una escola multidisciplinària ja que comptaria amb filòsofs, sociòlegs, psicòlegs, i gent propera als cercles econòmics, jurídics i polítics.

Els pilars de l’escola prendrien com a referent les idees i obres de joventut de Karl Marx, situant la qüestió ideològica i de consciència social com a centre de la seva reflexió. Així doncs, els autors de l’Escola de Frankfurt es centrarien, sobretot, en l’estudi de la supraestructura cultural, ideològica i política, deixant al marge les qüestions d’aspectes més materials i amb base econòmica.

D’aquests estudis sorgiria la Teoria Crítica, una aproximació interdisciplinària que analitza i critica (des de diversos àmbits de les ciències socials) la societat capitalista des d’una visió avaluativa, és a dir, on la qüestió no és tant “què és” sinó “allò que ha de ser”. Alhora, també es desenvoluparia la critica sobre la indústria cultural, on la idea principal es basa en la crítica a l’ús del terme “cultura de massa” ja que consideren que la “massa” no participa de la construcció cultural i que, per tant, no se la pot fer partícip de la degeneració que ha patit la cultura.

“El hombre está en manos de una sociedad que le manipula a su antojo: «el consumidor no es soberano, como la industria cultural desearía hacer creer, no es su sujeto sino su objeto» (ADORNO, 1967, 6).

La consideració que es desenvolupa en aquesta crítica és que en les societats modernes (democràtiques, capitalistes...) la cultura de masses juntament amb el sistema imperant ha exercit de dominador de les persones, fomentant la conformitat en els individus, l’apatia social cosa que beneficia els grups dominants.


“Fabricados expresamente para un consumo distraído, no comprometido, estos productos reflejan, en cada uno de ellos, el modelo del mecanismo económico que domina el tiempo del trabajo y del no-trabajo.” (WOLF, Investigación en Comunicación. Contextos y paradigmas. Teoría Crítica. Pág. 98)

És clar així, que des del punt de vista de la Teoria Crítica, els mitjans de comunicació de massa són vists com a instruments de control social adreçats a la "massa" i controlats pels grups dominats. 

dimarts, 28 de maig de 2013

Què ens han d'aportar els mitjans per a què els consumim? Usos i gratificacions.

La teoria dels «usos i les gratificacions» s’emmarca dins de la teoria funcionalista que hem anat analitzant en els darrers post, aquest cop però, l’autor Mauro Wolf novament al llibre La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas dona un enfocament nou. La hipòtesis dels «usos i les gratificacions» pretén anar més enllà i deixar enrere la idea de que la comunicació genera una immediata influència (estímul-resposta) en el consumidor que roman passiu per descriure quins són els motius i les necessitats dels receptors que fan que aquesta influència sigui possible. Es qüestiona així, la idea del subjecte passiu que rep informació de manera indiscriminada i que tots els individus la reben d’igual forma sense tenir en compte la seva situació particular.

Per aquests motius es dona un canvi substancial en la premissa d’estudi que es pot resumir amb la següent frase, cito a Wolf: “la perspectiva funcionalista va enraizándose en las ciencias sociales los estudios sobre los efectos pasan de la pregunta «¿qué es lo que hacen los media a las persones?» A la pregunta « ¿qué hacen las persones con los media?»Segons l’autor, aquesta hipòtesi funciona ja que “ni siquiera el mensaje del más potente de los medie puede normalmente influenciar a un individuo que no se sirva de el en el contexto socio-psicológico en el que vive” (KATZ, 1959,2)

Així doncs, l’efecte de gratificació dels receptors vindrà donada i serà proporcional a les necessitats que aquest experimenti, per tant, els mitjans de comunicació seran eficaços, segons la teoria dels «usos i gratificacions» sempre i quan el consumidor els atribueixi aquesta eficàcia. Es considera així, que l’individu forma part activa i conscient del procés comunicatiu el qual deixa de ser unidireccional i passiu per tornar-se més selectiu i, segons necessitat, gratificar els media amb la seva tria.

Quines són les necessitats bàsiques que els mitjans de comunicació han de satisfer en els individus per aconseguir gratificacions? 

Els autors Katz, Gureritch i Haas (1973) identificarien cinc:

-      Satisfer les necessitats cognitives dels individus
-      Satisfer les necessitats afectives i estètiques
-      Satisfer les necessitats integradores a nivell de personalitat
-      Satisfer les necessitats integradores a nivell social
-      Satisfer les necessitats d’evasió per relaxar tensions i conflictes

Extrapolant aquesta hipòtesi a avui dia em ve a la ment quines deuen ser les motivacions que duen als individus a consumir un tipus de mitjà o un altre o un tipus de programació, de llibre, de ràdio, etc. 

Consultant les dades més recents publicades del INE en relació al consum cultural dels espanyols, m’he fixat al que fa referència a les tendències d’ús de televisió i ràdio.

Segons l’estudi, només un 3,1% de persones no veuen la televisió davant un 22% que no escolta la ràdio. Els noticiaris, les pel·lícules, sèries i programes musicals són els “gratificats” de les graelles de programació davant els programes culturals, teatrals, els debats o les programacions infantils.


La dada és clara, la televisió és el mitjà que un espanyol escull per informar-se, és a dir, per satisfer les seves necessitats cognitives i integradores a nivell social i veu sèries i pel·lícules per satisfer les seves necessitats d’evasió i afectives-estètiques.  

Sembla, doncs, que avui dia encara l'individu "gratifica" els medis segons necessitats i que, per tant, la hipòtesi dels «usos i les gratificacions» continua vigent. 

The bullet theory i el model dels efectes limitats

Mauro Wolf presenta en el seu llibre La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas, els models teòrics o principals etapes que s'han anat succeint al llarg del segle XX en la història de la mass communications research. Principalment trobem el model de l'agulla hipodèrmica i la teoria dels efectes limitats, vegem-ho. 

En primer lloc, cal tenir en compte però que s’ha situat, com a principal punt de partida de qualsevol acció comunicativa, la persuasió, entesa com el procés de fer creure alguna cosa al receptor del missatge per tal que aquest actuï d’acord a la voluntat del que comunica. La persuasió és l’activitat i font principal dels mitjans de comunicació per aconseguir allò que es proposen i que esperen dels receptors.

El model d’agulla hipodèrmica o bullet theory es situa temporalment entre les dues guerres mundials, entre 1914 i 1940. La teoria pressuposa la immediatesa, mecanicitat  i amplitud dels efectes dels mitjans sobre el públic, amb atacs directes convertits en missatges entre un comunicador i un receptor col·lectiu. La teoria es basa en dos premisses cabdals que conformen el marc teòric; el corrent conductista de la psicologia de Watson, Pavlov i Skinner i la teoria social de la “societat massa”.

El corrent conductista, iniciat per John Broadus Watson, proposaria l’eliminació de la consciència com a punt central de la psicologia, ja que creu que aquesta cerca pertany a l’àmbit filosòfic, i establiria un mètode mitjançant el qual s’estudiés el comportament humà a través de la conducta observable. La psicologia de la conducta, objectiva i mesurable i gràcies al mètode d’observació directa, seria capaç de predir la resposta de l’individu (variable dependent) davant d’un estímul controlat (variable independent), establint generalitats en el comportament humà. 

Aquest model estímul-resposta funcionava en l’àmbit comunicatiu en tant que l’impacte directe dels missatges (com a estímuls condicionants) i els seus efectes sobre les persones, els seus desitjos i opinions, com a resposta condicionada per aquests missatges, son la clau del èxit comunicatiu. D’aquesta manera, els estímuls i les respostes a aquests poden ser predits anteriorment mitjançant la observació prèvia.

Per altra banda, la concepció de la “societat massa” pressuposa la idea que el públic de les comunicacions de massa està individualitzat, aïllat i desarrelat a causa de la dissolució dels vincles socials que el procés de modernització ha aportat. En aquest sentit, la massa és fàcilment dominable per la pèrdua de valors que ha patit i amb aquesta visió, el procés de comunicació fàcilment es converteix en un procés d’influència, manipulacions i control de les persones.

«Cada individuo es un átomo aislado que reacciona por separado a las órdenes y a las sugerencias de los medios de comunicación de masas monopolizados'> (WRITGHT Mills, 1963, 203).

Així doncs, la teoría hipodérmica fou durant molt de temps considerada com el paradigma de la persuasió i dels efectes il·limitats de la propaganda.

La segona etapa principal en la història recent dels estudis dels mitjans de comunicació s’anomena “l’etapa del paradigma dominant o teoria dels efectes limitats”. Gràcies als estudis de recerca en el camp de la psicologia social de Lazerfels i Berelson, es tendiria a relativitzar el punt de vista del model hipodèrmic, concloent que els mitjans de comunicació tenen una influència bastant limitada sobre els comportaments i les actituds. 
Així doncs, la teoria dels efectes limitats sorgiria en contraposició tot argumentant que el plantejament de “l’individu com a àtom aïllat” no es sosté perquè els individus són més que ells i la seva individualitat. En aquest sentit, segons els autors, cal tenir en compte altres factors que rodegen les persones i que anomenen “grups socials primaris” com l’entorn familiar, i els “grups socials secundaris” com l’entorn professional, l’ambient religiós, el polític i el cultural. La propaganda o informació massiva llençada cap als individus es filtra, doncs, tant pels grups primaris com pels líders d’opinió (als anys quaranta es considerava com a estructura comunicativa “notícia-propaganda-ràdio-líder d’opinió-sectors menys actius de la població”).   




dilluns, 27 de maig de 2013

Manteniment o evolució? Lazarsfeld i Merton

Les escoles de tendència funcionalista es situarien, sobretot, als Estats Units dels anys seixanta i setanta i, més concretament, en el si d’universitats tant prestigioses com Harvard, Columbia, Yale i Princeton. D’entre els funcionalistes mes destacats hi ha els sociòlegs Lazarsfeld i Merton els quals escriurien el famós llibre sobre mass communication research LOS MEDIOS DE COMUNICACION DE MASAS, EL GUSTO POPULAR Y LA ACCION SOCIAL ORGANIZADA.

A mode d’introducció, podem dir que el funcionalisme considera que la societat és un conjunt de diferents parts (creences, institucions, valors, costums, normes...) les quals, interrelacionades, formen el tot i cada una de les quals té una finalitat concreta. La teoria sociològica funcionalista (camp més concret en el qual es situen els nostres sociòlegs Lazarsfeld i Merton) s’aproxima més a la idea de que els mitjans de comunicació i la publicitat poden actuar de manera positiva en la integració i en el manteniment de l’ordre social, així com en la capacitat de respondre davant les contingències que es presenten en les societats.

Amb tot, però, en el seu llibre fan una revelació important, consideren que els medis de comunicació de masses estan sobrevalorats; 

Según nuestro parecer, y lo planteamos a manera de hipótesis, el papel social atribuido a los medios de comunicación de masas, por el solo hecho de que existen, ha sido, por lo general, sobrevalorado. ¿En qué se funda este juicio? Es evidente que los medios de comunicación de masas llegan a un público enorme (…) Conocer los datos sobre el consumo que corresponden al campo de los medios de comunicación de masas, no significa todavía demostrar el efecto que producen sobre el comportamiento, las actitudes y el modo de ver.[1]

Així doncs, el llibre ens situa en un pla que vol relativitzar la visió d’altres autors i grups socials sobre la preocupació del poder que els mitjans de comunicació tenen sobre les societats com podrien ser, per exemple, el control organitzat de pensament (a mode de Goebbels durant el Reich i les campanyes de propaganda) o la modificació de gustos estètics i sobre la cultura popular.

Segons argumenten, les principals atribucions reals que es poden fer als mitjans són, a grosso modo, l’atorgament d’estatus als problemes públics, a les persones, organitzacions...donant-lis ressò públic o bé el que denominen la disfunció narcotitzant, és a dir, que la sobrecarrega d’informació pot causar en la població, de manera involuntària, un canvi en l’actitud de les persones, passant d’una participació activa a un coneixement passiu.

Els autors aposten per un ús eficaç dels mitjans en el que denominen la propaganda en favor de objectius socials amb la que, per exemple, s’actués a favor de relacions socials no discriminatòries, reformes escolars i, en general, actituds positives vers entitats i organitzacions que vetllen per la societat. Alhora, prenen consciència que en les societats liberals es perpetua l’estructura existent, sense cap tipus de voluntat de canvi doncs als grans monopolis i empreses comercials ja els hi està bé aquesta concepció dels mitjans “totpoderosos”.

És possible que les idees dels nostres sociòlegs avui dia tinguin encara validesa perquè no s'ha avançat cap a la "propaganda a favor de objectius socials"?




[1] PAUL F. LAZARSFELD. ROBERT K. MERTON
LOS MEDIOS DE COMUNICACION DE MASAS EL GUSTO POPULAR Y LA ACCION SOCIAL ORGANIZADA. 

Teoria Funcionalista, Wolf i les conductes "desviades"

La teoria funcionalista o funcionalisme ha tingut un gran pes en l’àmbit de les ciències socials des dels anys seixanta del segle XX. El desenvolupament d’aquesta teoria coincidiria cronològicament amb la difusió dels primers mitjans de comunicació en massa; la ràdio, la premsa escrita, la popularització de la televisió i el cinema i amb els estudis sobre recerca en comunicació de masses (mass communication research) desenvolupada durant aquesta època als Estats Units.

Podem dir, a grans trets, que la perspectiva funcionalista pren, com a unitat d’anàlisi, el sistema social entès com un conjunt interdependent d’elements culturals i estructurals que es copsa com un tot.[1]  

En paraules de Mauro Wolf, un dels principals teòrics funcionalistes;

Hay que subrayar el hecho de que la sociedad es analizada como un sistema complejo, que tiende al mantenimiento del equilibrio (Parsons habla de tendencias a la homeostasis), compuesto por subsistemas funcionales cada uno de los cuales tiene la misión de resolver un problema fundamental del sistema en su conjunto.(WOLF, Investigación en comunicación. La teoría funcionalista)

Segons l’autor, els estudis de comunicacions de masses han de centrar-se en identificar els problemes comunicatius a partir del punt de vista de la societat, del funcionament d’aquest gran sistema complex buscant el seu equilibri i veient quin paper hi juguen els mitjans de comunicació. En aquest gran sistema que és la societat, els mitjans de comunicació poden, o bé ajudar a cohesionar-la o bé ajudar a afeblir-la.

Un debat clàssic en la teoria funcionalista és si la difusió massiva de missatges contraris a les conductes socialment acceptables, políticament correctes...és contraproduent per a la societat i si influeix i suggestiona les persones a actuar de manera “incorrecte”. 

Als anys seixanta, en plena ebullició d'aquesta teoria apareixien, com flors en un jardí, pel·lícules “poc recomanables” des del punt de vista de la correcció social tant que, fins i tot, van estar prohibides i/o censurades. 

La pregunta és clara...en ple segle XXI, la nostra societat és encara tant poc madura, conscient i civilitzada que encara se'ns apliquen censures dignes de fa cinquanta anys enrere?








[1] Mitjans de Comunicació digitals. Història i actualitat. La recerca comunicativa. Pàgina. 7

dijous, 23 de maig de 2013

L'esfera pública


Segons Jürgen Habermas a "La Esfera Pública. Un artículo de enciclopedia" l’espai públic (Öffentlichkeit) és un camp de la nostra vida social en el qual ens podem expressar lliurement i en el qual les persones es relacionen de manera voluntària per tal de fer valer les seves opinions respecte algun assumpte d'interès general.

En democràcia, és un lloc de debat necessari per l’existència de la política ja que, segons l’autor, sense aquest espai públic no hi pot haver-hi política ja que no existiria la “opinió pública”.

Habermas ha estat molt crític amb el joc existent entre l’esfera pública, l’esfera de l’autoritat pública (aquells formada pels poders fàctics de l’estat, la policia i les classes dominants) i els mitjans de comunicació.

A partir dels anys seixanta, Habermas considerà que s’estava posant en perill l’esfera pública, és a dir, la capacitat de generar “opinió pública” ja que els mitjans de comunicació silenciarien grups socials sencers. En aquest sentit, si l’Estat no és capaç d’escoltar l’opinió pública i conviure amb les crítiques i les diversitats d’opinions, són governs sentenciats a no perdurar en un Estat de dret.

La crítica de Habermas pren avui dia més sentit que mai, un moment social molt complex en el que molts es senten desemparats i gens escoltats. Em ve al cap el Moviment del 15M, es assemblees públiques, les revoltes socials arreu...molts podem pensar que, efectivament, durant molt de temps s’ha intentat minar la participació activa pública, a banda d’intentar manipular i “conduir” la mentalitat social cap a on s’ha necessitat.



dimecres, 22 de maig de 2013

Williams i la "massa"

La comunicació de masses comença, per molts autors, amb la invenció de la impremta de Guttenberg al segle XV, un mitjà que permetia la reproducció de milers d’exemplars d’una obra i que aquesta arribés a un nombre important de persones. Quan s’inventà, però, la gran majoria de persones no sabien ni llegir ni escriure i per tant, disposaven del medi però no de les eines per utilitzar-lo.

No seria fins el desenvolupament de la Il·lustració europea del segle XVIII quan es viuria la creixent necessitat “d’estar informat” amb el desenvolupament dels moviments democratitzadors i la cultura de lletres. Aquest fet sosté el que molts autors creuen; no hi ha comunicació de masses sinó hi ha una massa que necessita estar informada.

L’autor Raymond Williams (Regne Unit, 31 d'agost de 1921- Regne Unit, 26 de gener de 1988) publicaria l’any 1958 Cultura i Societat, un llibre de referència on desenvolupa una explicació en torn a la idea de com la cultura (la de les elits, l’alta cultura) ha anat patint transformacions en entrar en contacte amb les “masses”, mot que associa amb el “populacho” i suposava un gran perill i amenaça per la cultura.

En aquest sentit, l’autor sosté que el desenvolupament cultural i la comunicació de masses avança paral·lelament a la industrialització, a la democratització i a la nova organització social que el procés industrial ha portat (la vida urbana) i que l’aparició dels mitjans de comunicació de masses va lligat a la necessitat de “conduir la massa” per ser capaç de vertebrar les societats i la vida col·lectiva. La idea de “massa”, tal i com l’entén Williams, forma part d’aquesta necessitat de dominació i conducció del poble cap a idearis i pensaments tipus:


“Las masas son siempre los otros, aquellos a quienes no conocemos ni podemos conocer. Hoy, sin embargo, en una sociedad como la nuestra, vemos habitualmente a esos otros, en la multitud de sus variaciones; físicamente, estamos a su lado. Están aquí, y nosotros estamos con ellos. Y el hecho de que estemos con ellos es, por supuesto, el quid de la cuestión. Para otras personas, nosotros también somos masas. Las masas son la otra gente.”





dilluns, 20 de maig de 2013

Adorno i Horkheimer


Adorno i Horkheimer, acadèmics de l’escola de Frankfurt, ens situen en el marc de la industria cultural en el seu llibre Dialéctica de la Ilustración, per fer una extensa reflexió sobre de quina manera aquesta empresa estén els seus tentacles sobre tots els àmbits culturals existents, des de la ràdio, la televisió, el cinema i els diaris, i com afecta i en definitiva posseeix, els gustos, les aficions, les sensacions i emocions dels consumidors de cultura.

La cultura marca hoy todo un rasgo de semejanza. Cine, radio y revistas constituyen un sistema. Cada sector esta armonizado entre sí mismo y todos entre ellos.  La industria cultural (o cultura de masas), al contrario, no sublima, reprime. 

Adorno
Certament Adorno i Horkheimer són pessimistes en el seu estudi, amb el subtítol Ilustración como engaño de masas, en advertir que la cultura d’avui dia (tenint en compte que escriuen l’any 1944), no és més que un mode de repressió del pensament dels individus, una manera de tenir la gent dirigida cap on la indústria vol, de manera que la llibertat de pensament és vegi minvada per la concessió preestablerta de totes les possibles reflexions o inputs, perfectament estudiats, que ja van integrats en un determinat producte cultural. En altres paraules, la indústria cultural és “preocupa” de facilitar al espectador tot el necessari perquè el seu pensament vagi dirigit cap a una determinada mentalitat, segons necessitat, sense que aquest hagi de fer un esforç extra de reflexió.

“Para todos (los consumidores) hay algo previsto, a fin que ninguno pueda escapar; las diferencias son acuñadas y propagadas artificialmente. Reducidos a material estadístico, los consumidores son distribuidos sobre el mapa geográfico de las oficinas de investigación de mercado (…)”

Entre els mitjans amb els quals la indústria cultural es serveix per perpetuar el seu poder sobre els consumidors es troben, per exemple, la poca o nul·la innovació en les temàtiques dels productes, ja siguin cinematogràfics o musicals, adoptant polítiques continuistes amb paràmetres que ja han funcionat prèviament; “se puede captar de inmediato como terminará, quién será recompensado, castigado u olvidado; y, desde luego, en la música ligera de oído, la continuación de éste y sentirse feliz cuando sucede así efectivamente”  

Horkheimer
Així doncs, la reproducció en massa dels productes és, per la indústria cultural, una aposta segura que, en suma, absolutiza la imitación. Aquesta idea de “cultura en llauna” lliga i alhora es contraposa a la visió de Marcuse, el qual feia referència a la cultura afirmativa  com una via d’escapament de la vida quotidiana, la qual refrescava i renovava els esperits de la societat mitjançant la invenció de móns paral·lels, fent més suportable la dura existència en el món capitalista. La indústria cultural, però, dificulta aquest objectiu, superposant els interessos econòmics als gustos estètics i la innovació.


Aquest discurs, doncs, ens condueix a la idea que el consumidor de cultura, segons Adorno i Horkheimer, no és més que un subjecte passiu dins el marc cultural, al qual tot se li dona fet per tal que la única tasca que hagi de fer sigui la de alimentar-se del producte, sense saborejar-lo; “ El espectador no debe necesitar de ningún pensamiento propio: el producto prescribe toda reacción(…)Toda conexión lógica que requiera esfuerzo intelectual es cuidadosamente evitada”.





Apocalíptics o integrats?



Portada del llibre d'Umberto Eco

Umberto Eco escriuria l'any 1965 el llibre Apocalípticos e integrados, en el qual reflexionaria sobre la convivència entre la cultura popular i la cultura de masses. La tesi central del llibre gira al voltant de la idea de que la cultura popular dels grans noms, obres, autors... s’ha vist “prostituïda” per la cultura o productes fets en sèrie. “Nada tan dispar a la idea de cultura (que implica un sutil y especial contacto de almas) como la de industria (que evoca montajes, reproducción en serie, circulación extensa y comercio de objetos convertidos en mercancía)”.

En aquest sentit, l'autor fa una divisió de les dues posicions que els homes poden adoptar davant la implantació d'aquesta cultura de masses que s'estén arreu; els apocalíptics i els integrats. 

Els apocalíptics adopten una posició clarament negativa i contraposada a la cultura de masses ja que entenen que aquesta substitueix i anorrea la cultura popular. Amb aquest to pessimista, la cultura de masses es vista com quelcom que produït de manera seriada, fa que perdi tot el valor d'originalitat. 
Els integrats, en canvi, adopten una actitud positiva i activa vers el canvi, animats pels progressos i facilitats que a cultura de masses aporta als homes com es,per exemple, el fàcil accés a aquesta.