dissabte, 1 de juny de 2013

El model propaganda

Noam Chomsky escriuria l’any 1990 Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas, un llibre de reflexions i critiques als mitjans de comunicació de masses, especialment enfocat al paper d’aquests als EUA, tot afirmant que actuen dins un model propaganda. El model propaganda és aquell en el qual les grans corporacions mediàtiques generadores d’informació es mouen dins un marc d’interessos particulars en el qual els beneficis econòmics i polítics són el que regeixen la seva manera d’actuar.

“En los países donde los resortes del poder están en manos de la burocracia estatal -mediante el 'control monopolístico sobre los medios de comunicación, a menudo complementado por la censura oficial- resulta obvio que dichos medios, están al servicio de los fines de una determinada elite.” (1)

En aquesta construcció d’informacions, els mitjans de comunicació de massa responen a una economia política capaç d’arribar a una audiència substancial (mainstream media) susceptible a ser convençuda i “comprada”. L’estructura dels mitjans està estudiada i dissenyada per induir allò que volen i necessiten fer creure als espectadors, tot seguint la idea que l’autor bateja amb l’expressió fabricació de consentiment (2) per definir el paper dels intel·lectuals com a fabricants d’opinions i ideologies a Occident.

Chomsky cita també cinc elements o filtres que les empreses de comunicació fan servir en la construcció de notícies i que forma part d’aquesta macroestructura dels mitjans:

1)  Les grans empreses de comunicació, sovint, formen part d’altres grups empresarials més potents (i que busquen resultats econòmics importants) que situa als “generadors d’informació” al mateix pla que qualsevol empresa privada sense ressò mediàtic ni, per suposat, generador d’opinions. Algunes també, són controlades per grans famílies o estan estretament unides a bancs o simpaties polítiques.
2)  La publicitat com a font primària d’ingressos.
3)  La submissió al subministrament de noticies als mitjans de comunicació per part de grans grups empresarials, agències de notícies o informadors.
4)  El càstig o “con la maza dando” com a recurs disciplinar als mitjans de comunicació.
5)  L’anticomunisme, com a religió nacional i com a mecanisme de control de l’opinió pública.

Chomsky, però, ha rebut diferents crítiques a la seva visió sobre el tema com, per exemple, que sempre tendeix a criticar els mateixos mitjans “o la mateixa marca informativa” de certa tendència i de certa ideologia. Critiquen, doncs, una falta de mostreig en la seva crítica que després fa extensible a tot el sector. Per altra banda, també el fet que hi ha un sector de públic que reclama un tipus d’informació i entreteniment “una part de la societat que no vol saber, sinó que, per contra, vol ser distreta i divertir-se fins a morir” (POSTMAN, 1985).






(1)Chomsky, N. Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas. (1990). Pág. 21.

(2)Terme utilitzat per primer cop pel periodista W. Lippmann l’any 1921 al finalitzar la I G.M. tot referint-se a la manipulació i control de la consciència pública sense mecanismes violents

1 comentari:

  1. Hola "Raconet de l'Alba".

    Trobo molt interessant la reflexió que feu, Chomsky i tu mateixa, sobre l'ús que es dona als mass media per part dels governs.

    És clar que, des de sempre, han estat un sistema de control sobre la població i una eina eficaç per modificar, inculcar i fins hi tot marcar uns clars límits dels pensaments de la gent del país.

    Així podem trobar gent que repeteix idees com "no es pot trencar el marc constitucional", "la constitució respon a l'acord entre tots els demòcrates", "no pot existir una altre constitució" o encara més greu "la carta magna no es pot modificar".

    Els alumnes d'història contemporània queden sorpresos de la quantitat de constitucions, estatuts reials i cartes atorgades que ha generat el seu país des de 1812, però encara més al veure a Juan Carlos I jurant "las leyes fundamentales del movimiento", per no parlar de certs pares de la constitució provinents del franquisme més ranci.

    Sort que tenim teràpies com "Gandia Shore" per contrarestar l'educació.

    ResponSuprimeix