diumenge, 2 de juny de 2013

Jameson i el postmodernisme

Frederic Jameson és un crític cultural marxista nord-americà qui ha escrit un bon nombre d’assajos i llibres sobre la postmodernitat. Per l’autor, la postmodernitat és més que un estil cultural, és un concepte de periodització on una de les seves característiques més definitives és que la cultura de masses s’ha convertit en la “dominant cultural” i ha substituït l’alta cultura dels burgesos de l’època moderna.

En les societats capitalistes occidentals, diu l’autor, la cultura postmoderna és una cultura de pastiche, és a dir, que pren elements d’altres cultures i moments històrics per incorporar-los al propi. Aquest fet però, tot i que recurrent en altres períodes i moments culturals, en el sistema actual, es especialment perillós perquè pot fer que desaparegui, amb aquesta adopció, el criteri crític i es consideri vàlida qualsevol forma i expressió cultural. També relaciona aquest fet amb la «mort del subjete» i el fi de l’individualisme, on es dona una pèrdua dels estils personals que generen la cultura pastiche.

L’exemple més definitiu que posa Jameson de la pràctica del pastiche en la cultura moderna és el que anomena el “cinema de nostàlgia”, un bon nombre de pel·lícules dels anys 80 i 90 que intenten recuperar i retornar l’atmosfera de la creació cinematogràfica dels anys 50. Films com En busca del arca perdida, Robin Hood, Regreso al Futuro I i II, i fins i tot La guerra de les galàxies, que evidentment no evoca un temps passat de conflictes interestel·lars, recorren als aires i a les formes dels llargmetratges del període anterior, als mites i els estereotips culturals. Ofereixen doncs, un fals realisme, pel·lícules sobre altres pel·lícules, cosa que, alhora, ens porta a recordar la teoria de les simulacions i la Societat Simulacre de Baudrillard.

Per altra banda, i davant aquesta situació cultural present, Jameson sosté la possibilitat d’enfrontar-se o acceptar la postmodernitat des de quatre punts de vista diferents, tot tenint en compte un acostament també amb regust polític i moralitzant més revolucionari o bé un de més conservador. Les posicions que sosté Jameson les anomena l’antimodern, el propostmodern, el promodern i l’antipostmodern. En aquest sentit, aquestes postures que es poden adoptar, procuren elaborar judicis on “se estigmatice lo corrupto o bien se lo salude como una forma nueva de innovación cultural y estéticamente saludable y positiva” (JAMESON. El giro cultural. Teorías de los posmoderno, pág. 49)



Per acabar, direm també que l’autor, seguint la línia de l’Escola de Frankfurt , considera que la cultura de masses és una cultura comercial sense esperances enfocada absolutament a l’activitat econòmica i que ha deixat enrere la representació ideològica. 

Bibliografia complementària
Storey, John. Teoría cultural y cultura popular. Ed. Octaedro-EUB. 2001

Cap comentari:

Publica un comentari