La teoria funcionalista o funcionalisme ha tingut un gran
pes en l’àmbit de les ciències socials des dels anys seixanta del segle XX. El
desenvolupament d’aquesta teoria coincidiria cronològicament amb la difusió
dels primers mitjans de comunicació en massa; la ràdio, la premsa escrita, la
popularització de la televisió i el cinema i amb els estudis sobre recerca en
comunicació de masses (mass communication
research) desenvolupada durant aquesta època als Estats Units.
Podem dir, a grans trets, que la perspectiva funcionalista pren, com a unitat d’anàlisi, el sistema
social entès com un conjunt interdependent d’elements culturals i estructurals que
es copsa com un tot.[1]
En paraules de Mauro Wolf, un dels principals teòrics
funcionalistes;
Hay que subrayar el hecho de que la sociedad es
analizada como un sistema complejo, que tiende al mantenimiento del equilibrio
(Parsons habla de tendencias a la homeostasis), compuesto por subsistemas
funcionales cada uno de los cuales tiene la misión de resolver un problema
fundamental del sistema en su conjunto.(WOLF, Investigación en comunicación. La teoría funcionalista)
Segons l’autor, els estudis de comunicacions de masses han
de centrar-se en identificar els problemes comunicatius a partir del punt de
vista de la societat, del funcionament d’aquest gran sistema complex buscant el
seu equilibri i veient quin paper hi juguen els mitjans de comunicació. En
aquest gran sistema que és la societat, els mitjans de comunicació poden, o bé
ajudar a cohesionar-la o bé ajudar a afeblir-la.
Un debat clàssic en la teoria funcionalista és si la difusió
massiva de missatges contraris a les conductes socialment acceptables,
políticament correctes...és contraproduent per a la societat i si influeix i
suggestiona les persones a actuar de manera “incorrecte”. 
Als anys seixanta, en
plena ebullició d'aquesta teoria apareixien, com flors en un jardí, pel·lícules
“poc recomanables” des del punt de vista de la correcció social tant que, fins i tot, van estar prohibides i/o
censurades.
La pregunta és clara...en ple segle XXI, la nostra societat és encara tant poc madura, conscient i civilitzada que encara se'ns apliquen censures dignes de fa cinquanta anys enrere?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada